Museu de Cal Pauet

14/04/2026

BODES BATEJOS I COMUNIONS
Josep M. Anglès Farrerons
La BBC, a més de ser l’acrònim de la Corporació Britànica de Radio i Televisió, ho és també de les peripècies anomenades “Bodes, Batejos i Comunions”, dit amb humor també anglès, on coincidim amb parents que van d’oblit en oblit i algun desganat que si pot t’aclapara amb records inútils. Això d’anar de convidat a aquestes conjuntures socials se’m fa molt costa amunt i amb mal de genolls, per no entrar en altres detalls com el regal que hem de fer... sembla que tinguem l’obligació de redimir un cens.
Acabada la cerimònia, alerta al perill que ens toqui compartir taula amb un xerraire apassionat de les operacions quirúrgiques que li han fet o, pitjor encara, que t’encaixin al costat d’un perdedor vocacional, gran depredador de la paciència, que abans d’acabar el primer plat ja t’ha abocat mig cabàs de victimisme. Aquests comensals forçosos són personatges que generen incomoditat i foscor que, vulguis o no, et contagien i pretenen fer-te culpable de la teva sort amb la feina, la casa on vius... o que al teu poble no posen tantes multes per mal aparcament... qualsevol cosa. Per arrodonir-ho, com més xivarri hi hagi a la sala... més parlen.
Sigui en el treball, en les associacions culturals, en la política, de fet a tot arreu, també ens cal fugir dels timbalers de males notícies, pregoners del neguit que busquen un cert prestigi amb els eslògans més corrosius. Creuen que amb la seva opinió de pedra picada ens assabenten de grans secrets apocalíptics. Fixeu-vos-hi, mig de broma mig de veres, que tots aquests carregosos dels quals estem parlant aconsegueixen la culminació dels seus anhels en un viatge de l’Imserso, d’on és difícil escapar.
Suposo que és per causa dels anys, però últimament trobo més coneguts en els “FC”, és a dir “Funerals i Condols”, que en les “BBC”. Amics i companyons de la mateixa quinta, amb el trist afegit que alguns simplement han desaparegut cap a una residència o cap a una altra. En aquestes trobades de dol, les converses tenen el mateix punt de mira social: família, salut, activitats... el que en diuen felicitat estructural. És ben xocant que puguem estar molts anys sense veure’ns però en el moment de l’encontre surt automàticament l’acceptació. De tant en tant, em sorprenen amb la notícia que algú ha decidit viure tancat a casa seva com si fos un convent de clausura voluntari... un amable cenobi creat per causa de la mort d’algú indispensable i estimat, gairebé sempre la parella.
Els fills, la família i els amics són una bona companyia que no evita que et trobis sol quan has perdut la persona que posava color a la teva vida, i potser el millor substitutiu sigui acollir amb una rialla qualsevol bell record que ens hagi deixat. La memòria mai no es rendeix i sempre vol rememorar els temps feliços. Coneixem la seducció de l’enyorança com una forma de viure en harmonia, és la càlida tristor que creix suaument com un llevat, és dolça i mai no et deixa. Tal vegada l’essència de la maduresa sigui això.

12/04/2026

ELS CAVALLERS DE L'ESPLUGA
Publicat a Som Garrigues el 7 de de novembre de 2017

Un ennuvolat migdia de novembre els vilatans de l'Espluga Calba veuen amb neguit com s'atansen una vintena de cavallers coberts amb uns circumspectes hàbits negres en els quals destaca una gran creu blanca de vuit puntes. Descavalquen tots a una mentre parlen entre ells una llengua semblant a la seva, fins i tot saben que el nom del poble és Spelunca (cova en llatí). Els acompanya un seguici format per homes, carruatges i atuells de serviment. Davant la porta del castell, un cavaller en actitud de genuflexió aixeca l'espasa com si fos una creu per iniciar un cant litúrgic que acompanyen tots els altres. Amb el temps, la gent de l'Espluga també entonaran el mateix himne, Ave Crux Alba (Salve Creu Blanca). El centenar d'espluguins d'aquella època medieval ho miren recelosos. La desconfiança era norma en bona mesura per causa d'un anterior propietari del castell, Pere Icart, que adquirí per 4.000 sous la concessió del rei Pere el Cerimoniós d'acollir a l'Espluga qualsevol persona que el monarca hagués desterrat, cosa que els feia suposar que els proscrits eren poc menys que dimonis, però evidentment aquests cavallers eren gent principal. Per cert, podeu veure el sepulcre de Pere el Cerimoniós al monestir de Poblet.

L'aparició dels misteriosos genets era la primera conseqüència visible de la venda del castell feta el 13 d'octubre de l'any del Senyor de 1405. Certament, aquest dia Antoni de Montsuar, la seva muller Constança i Vicenç de Montsuar, germà del senyor, feien vendició per 140.000 sous de les jurisdiccions de l'Espluga Calba al sobirà orde militar i hospitalari de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta.

A poc a poc el poble es tranquil·litza. Algú els assabenta que les viles sota l'autoritat de l'orde hospitalari, altrament dit Cavallers de Malta, viuen i prosperen en llocs de la seva titularitat anomenats comandes, com la d'Espluga de Francolí, Cervera, Lleida i Barcelona. La comanda de l'Espluga no seria pas de les petites, ja que incloïa el Palau d'Anglesola, Sidamon, Portell i Torrelavit, dret que es mantindria quatre segles fins a la desamortització dictada pel ministre Mendizábal.

Fixeu-vos que molts cops sorgeix una persona que, amb el pes de la seva força, promou ocasions i fets històrics. Ho vivim també el 2017, immersos en una època d'historicitat. El cas dels cavallers hospitalaris no fou una excepció, atès que atresora un relat preeminent. En el Butllari dels Papes (recull de butlles i documents pontificis) llegim textualment:

"Per a perpetua memòria, Benet XIII erigeix el Castell de Spelunca Calva, diòcesi de Tarragona, en Comanda de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, donant-li en dot les rendes, el cens, castells i pobles que provinguin de la venda de la comanda de Sant Celoni depenent del Priorat de Catalunya."

Fou una gran prerrogativa. Recordem que el papa Benet XIII és més conegut com papa Luna (el seu nom era Pedro Martínez de Luna)... i per haver ostentat el títol de senyor de Reus, entre moltes més distincions. A ell li devem la dita mantenerse en sus trece ja que malgrat les pressions perquè renunciés al pontificat, es fortificà dins el castell de Peníscola sense abdicar.

Així doncs, en un moment ens hem adonat que a l'Espluga hi tenim una notable edificació on ressona la veu dels cavallers, l'aldarull de les armes, el pas de la guàrdia, les ferradures dels cavalls damunt la pedra i la potent ombra del papa Luna.

És una part transcendent de la història garriguenca que us convido a conèixer millor visitant l'Espluga i el seu castell.

07/04/2026

Un museu que recrea el paisatge de la nostra infantesa i ens fa reviure la vida col·legial.

08/03/2026

LES MÀSCARES DE 1936 QUE VAN QUEDAR PER VENDRE
Cap no espera un comprador

Són màscares de Carnaval que van quedar als prestatges fa quasi noranta anys per un motiu terminant: va esclatar la Guerra. Durant el conflicte ningú no estava per festes i un cop acabada els carnavals foren prohibits... Per tant, aquestes màscares o carotes, com vulgueu anomenar-les, ja no es pogueren vendre i van quedar arraconades. No han vist la llum des del febrer de 1936 fins ara que són exposades com a interès històric.
Agraeixo un cop més l’afany cultural dels amics Josep Maria Jové i Manuel Gigó. Sense ells no seria possible aquesta exposició.
Són carotes de cartró, molt populars a principis de segle, petites obres fetes a mà per artesans que buscaven simplement que la gent gaudís del Carnestoltes, sense pretendre el refinament delicat de les venecianes. Màscares inquietants i grotesques, que ens porten a un temps commovedor, amarg... fins i tot sembla que es queixen. Mostren una gestualitat desconcertant, la seva fesomia ens és quimèrica, llunàtica.
Tapar-se la cara amb una màscara durant el Carnaval és una tradició que té l’origen a Venècia amb el propòsit d’esbargir-se i revocar durant uns dies les diferències socials i de gènere, fet que afavoria la transgressió de les normes que regien aquella societat. La història ens diu que el primer carnaval fou autoritzat l’any 1296 pel dux, la màxima autoritat de la República de Venècia.
En l’antiga societat, força influenciada per la religió, el temps de carnaval o carnestoltes - com es diu en molts indrets de casa nostra – oferia permissivitats que induïen els vilatans a “incitar els seus instints lúdics i carnals que no predisposen a la penitència ni a la serietat litúrgica de la Quaresma”. Històricament a les Terres de Ponent han destacat diversos carnavals, cada un amb característiques pròpies, com el de Solsona, amb la penjada del ruc.
Sorprèn el bon estat de conservació de les carotes, els colors no han perdut intensitat ni tampoc han perdut carisma les expressions pertorbadores, exagerades i burlaneres.
Certament, les màscares ens han arribat poc afectades pel pas dels dies. Solament ha calgut treure-hi la pols, ja que estaven ben guardades en capses de cartró. Als més coneixedors d’aquesta època algunes fesomies els poden recordar, amb un indiscutible sarcasme, determinats personatges de principis dels anys 30.

Un museu que recrea el paisatge de la nostra infantesa i ens fa reviure la vida col·legial.

01/02/2026

LES MÀSCARES QUE VAN QUEDAR PER VENDRE
Cap no espera un comprador.
Són algunes de les màscares de Carnaval que van quedar als prestatges fa quasi noranta anys per un motiu terminant: va esclatar la Guerra. Durant el conflicte ningú no estava per festes i un cop acabada els carnavals foren prohibits... Per tant, aquestes màscares o carotes, com vulgueu nomenar-les, ja no es pogueren vendre i van quedar arraconades en un magatzem. No han vist la llum des del febrer de 1936 fins ara que són exposades en un afany històric i cultural. Intimida pensar els canvis que s’han produït.
Són carotes de cartró, molt populars a principis de segle, petites obres fetes a mà per artesans que buscaven en elles simplement que la gent gaudís del Carnestoltes, sense pretendre el refinament delicat de les venecianes. Màscares inquietants i grotesques, que ens porten a un temps commovedor, amarg... fins i tot sembla que es queixen. Mostren una gestualitat desconcertant, la seva fesomia ens és quimèrica, llunàtica.
Tapar-se la cara amb una màscara durant el Carnaval és una tradició que té l’origen a Venècia amb el propòsit d’esbargir-se i revocar durant uns dies les diferències socials i de gènere, fet que afavoria la transgressió de les normes que regien aquella societat. La història ens diu que el primer carnaval fou autoritzat l’any 1296 pel dux, la màxima autoritat de la República de Venècia.
En l’antiga societat, força influenciada per la religió, el temps de carnaval o carnestoltes - com es diu en molts indrets de casa nostra – oferia permissivitats que induïen els vilatans a “incitar els seus instints lúdics i carnals que no predisposen a la penitència ni a la serietat litúrgica de la Quaresma”. Històricament a les Terres de Ponent han destacat diversos carnavals, cada un amb característiques pròpies, com el de Solsona, amb la penjada del ruc.
Sorprèn el bon estat de conservació de les carotes, els colors no han perdut intensitat ni tampoc han perdut carisma les expressions pertorbadores, exagerades i burlaneres.
Certament, les màscares ens han arribat poc afectades pel pas dels dies. Solament ha calgut treure-hi la pols, ja que estaven ben guardades en capses de cartró. Als més coneixedors d’aquesta època algunes fesomies els pot recordar amb un indiscutible sarcasme a determinats personatges de principis dels anys 30. En veureu també una dotzena que eren per als marrecs de la casa, més petites i més discretes.
Sembla un miratge de testimonis d’homes i dones que van morir amb el desig de gaudir d’un dia de festa, de vida, i ara, noranta anys després, traspuen l’amargor del temps que van viure.

Un museu que recrea el paisatge de la nostra infantesa i ens fa reviure la vida col·legial.

12/10/2025

Fet per l'Eduard Anglès

Call now to connect with business.

08/10/2025

El TBO, un excepcional còmic català escrit en castellà.
Va aparèixer el març de 1917 editat pels empresaris Buigas, Estívil i Viña. Publicat fins al 1998, mantingué una evident significació en la història del còmic fins al punt de designar el ter-me tebeo com a sinònim d'historieta.
TBO anava clarament orientat al públic infantil i familiar, per la qual cosa es va centrar en l'humor blanc i va excloure’n els continguts informals. Algunes de les seves seccions es van consolidar amb força com “La familia Ulises” del menorquí Benejam (a Ciutadela li han dedicat un carrer), “Josechu el vasco”, de Muntañola, o els genials dibuixos de Josep Coll i Coll.
Durant la guerra civil, el sector editorial de Catalunya va ser col·lectivitzat, passant a les mans d'anarquistes.
Tots recordem “Los grandes inventos de TBO” del singular Professor Franz de Copenha-gue. Realment els seus creadors eren Enginyers Tècnics Mecànics. El Professor Franz va inventar els melons quadrats, els còmodes ous amb clasca de vidre, el pràctic barret gà-bia, un descarregador de caixes amb girafa...i tants altres.
Diuen que el títol TBO fou idea d’un administratiu aficionat a l’òpera, el senyor Arqués, que va copiar el nom de la Revista Lírica TBO. Qui ho havia de dir.

24/09/2025

El Biscuter ja té capota¡ Aquests recordats vehicles van ser fabricats a Sant Adrià de Besòs entre 1953 i 1960, fins l’aparició del SEAT 600.
El Biscuter és obra del dissenyador francès d’avions Gabriel Voisin, que el va batejar amb el nom de “Bi scooter” en referència als dos motor de scooter que portaria sota el capó. Recordem que les motos scooter eren models com les Lambretta i Vespa.
La pregunta és perquè no el varen construir també a França... doncs per la raó que en aquell moment a França havia sortit el Citroën 2 CV, molt més gran i pràctic.
El senyor Marcet, alcalde de Sabadell i també pilot dels primers avions, va comprar-ne la patent. Es van vendre més de 10.000 Biscuters, un gran èxit considerant les limitacions d’aquells anys.
Aquest model ha estat cedit al Museu de cal Pauet per la presidenta del Club de Vehicles Històrics de Lleida.
Per cert, els encarregats de construir la seva inconfusible carrosseria foren els germans Rañé, planxistes a Sant Just Desvern. L’anècdota és que un d’ells, el Ferran, fou el pare del conegut actor Ferran Rañé.

24/09/2025

Una ràdio de galena és un receptor de ràdio primitiu que no requereix cap font denergia externa, ja que funciona únicament amb la pròpia potència de les ones de ràdio que capta.
És un aparell popular els primers dies de la radiodifusió, compost per una antena, una presa de terra, un circuit de sintonia (bobina i condensador) i un díode detector. Aquest darrer component, que dóna nom a l'aparell, originalment era una pedra de galena (sulfur de plom) sobre la qual es feia contacte amb un fil metàl·lic fi, i actua com l'antecessor dels díodes moderns

24/09/2025

Gran noria de moviments inversos construida amb Meccano.
El Meccano és una joguina, un entreteniment i una eina formativa que ha entrat a les universitats. Permet interpretar exemples mecànics funcionals amb importants aplicacions en el món educatiu com és la construcció de prototips de ràdio control i robòtica. Per als que ja som grans ha estat un sistema didàctic d’estructures que ens va ajudar a comprendre els conceptes bàsics de la mecànica.