30/07/2026
UN ESTIU A LA FLORESTA
Josep M. Anglès Farrerons.
Fa temps que em vaig adonar que els edificis antics, ja siguin humils o esplèndids, ens ofereixen sempre un missatge insòlit. S'hi poden admirar els petits detalls, les marques del sostre, de terra, dels murs i convertir-los en episodis de memòria i d'aprenentatge. Els espais construïts pels diferents habitants del castell de la Floresta tenen a favor l'harmonia i la innegable honorabilitat que dona ser residència d'estiueig dels ducs de Cardona, del Pallars o de Medinaceli, aficionats a la pràctica de la falconeria, que en aquelles èpoques era una activitat aristocràtica i elitista. Asseguts amb l'esquena repenjada a la rigorosa paret de pedra respirant la calma i els silencis del castell, us convido a recrear la imatge dels escenaris d'un reposat estiu medieval a la Floresta.
Els nobles passegen sota l'espessa ombra d'una alineació d'arbres de ribera que segueixen el torrent, fugint de l'aire més calorós del boscatge de pins. Comenten les seves gestes amb el falcó, la cacera del cérvol i la del porc senglar. Les dames principals resten dins l'edifici per evitar que el sol els faci perdre la blancor de la pell, que demostra el seu alt estament. Es regalen l'estona amb un plat de neules ben gruixudes recobertes de sucre i mel. Uns i altres esperen amb delit la sessió de música del vespre, tot cal dir-ho, amb joglars i els seus cants poc circumspectes, i encara menys respectuosos, que podrien ofendre les orelles dels frares dominics del Sant Ofici... Però no cal preocupar-se gai-re: els ducs tenen bones influències. Certament aquests dies a la Floresta són una gentilesa concedida per l'ombreig i la marinada.
La denominació Floresta, que començà a ser utilitzada el segle XV, titula un lloc frescal ple d'arbres amb aigua abundant, descripció que xoca amb el sever paisatge garriguenc. Aquest indret s'anomenava Castellots, situat a un quilòmetre llarg de l'actual. A conseqüència de la Guerra de Successió, el poble de Castellots fou totalment arrasat l'any 1707.
L'eix de la vida és el seu castell, més pròpiament seria dir casa senyorial, que llueix una sostrada coberta amb una delicada decoració de fusta, l'enteixinat. Per cert, els estudiosos disposen d'una excel·lent oportunitat d'analitzar els documents que es guarden. A tall d'exemple tenim la factura feta el 1569 pel mestre d'obres Joan Longos referent a la torre, les escales i parets. Quasi a tocar hi ha la gelera, el pou de gel, que fou un bon negoci per als senyors i nevaters que l'omplien després d'una nevada. La perjudicial aigua del desglaç pot escapar-se entre les juntes dels blocs de pedra que ha previst el mestre d’obres. En l'època dels pous de gel de la Floresta (segles XIV-XVI) els metges prescrivien el gel per les seves consideracions terapèutiques: calmant en cas de congestions cerebrals, preventiu del còlera (bevien aigua de neu, no contaminada), també per fer baixar la febre i detenir hemorràgies. El Regne de València ho comprengué aviat, i en fou un notable productor.
Però l'ànima de la Floresta està feta de pedra. Aquest recurs natural i l'ofici de picapedrer té aquí una importància preeminent que podem apreciar fent una visita a la Sala d'Exposicions dels Treballs de la Pedra, però ara permeteu-me un toc de pedagogia. Com a exemple de motivació professional acostumava a posar l'exemple següent: som a París als inicis del segle XII enmig de l'esplanada on es construeix la catedral de Notre-Dame. El mestre d'obres, ja molt vell, necessita formar un continuador, un successor, i decideix buscar-lo entre els molts picapedrers que copegen amb tota intensitat. A cada un li pregunta que està fent i la resposta que sent és sempre la mateixa: "senyor... pico la pedra de sol a sol". Però hi ha un xicot que li respon diferent: "senyor... construeixo una cate-dral". Aquest jove, es digué, sap l’objectiu del seu esforç. Serà un bon mestre d'obres.
Vaig veure l'àngel dins el marbre i vaig picar fins a deixar-lo en llibertat. Michelangelo
