08/08/2026
El Xiringuito de Sitges: la història d’un mite que la investigació ha ajudat a entendre millor
Hi ha pocs establiments a Catalunya que hagin esdevingut un símbol tan potent com El Xiringuito de Sitges. Situat davant de la platja de la Fragata, amb la silueta de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla al fons, forma part des de fa més d’un segle del paisatge sentimental de sitgetans i visitants. Durant dècades se’l va presentar com «el primer xiringuito del món», una afirmació que encara avui apareix en nombroses publicacions. Tanmateix, les investigacions històriques dels darrers anys han aportat nous documents que obliguen a matisar aquesta llegenda sense restar ni un gram d’importància al seu extraordinari valor patrimonial.
La història comença l’any 1913, quan al Passeig de la Ribera s’aixeca una petita construcció de fusta coneguda com El Kiosket. No era un restaurant tal com l’entenem avui, sinó un senzill quiosc destinat a donar servei als pescadors, als primers banyistes i als passejants. Des de primera hora del matí s’hi servien cafès, entrepans, refrescos i algun licor, convertint-se ràpidament en un dels punts de trobada més populars del front marítim sitgetà.
Aquell primer establiment reflectia una època en què Sitges començava a transformar-se. La vila marinera iniciava el seu camí cap a una destinació turística de prestigi gràcies a l’arribada dels primers estiuejants barcelonins, dels anomenats americanos retornats de Cuba i d’una intensa activitat cultural impulsada pel Modernisme i pel moviment artístic que havia convertit Sitges en un referent internacional.
Durant les primeres dècades del segle XX, El Kiosket va conviure amb aquest procés de canvi. El passeig s’anava embellint, les platges es consolidaven com a espais d’oci i la població començava a entendre que el turisme podia convertir-se en un dels motors econòmics del municipi. Sense saber-ho, aquell modest quiosc estava destinat a convertir-se en una icona.
La Guerra Civil i els temporals marítims van afectar greument la construcció original. Després dels desperfectes ocasionats pel mar, l’empresari Joan Calafell va adquirir la concessió i va impulsar la reconstrucció del local. Aquell seria el moment clau que canviaria per sempre la seva història.
Entre els clients habituals hi havia el periodista i escriptor César González-Ruano, una figura tan brillant literàriament com controvertida biogràficament. Instal·lat durant temporades a Sitges, utilitzava sovint aquell establiment com a lloc de treball, convertint-lo gairebé en el seu despatx davant del Mediterrani.
Segons la versió tradicional, Ruano havia conegut durant els seus viatges a Cuba una paraula que li agradava especialment: «chiringuito». Explicava que els cubans anomenaven així el cafè preparat amb una mitja de tela per on el líquid queia gota a gota en forma de petit raig. Quan Joan Calafell buscava un nom nou per al local reconstruït, Ruano li hauria proposat batejar-lo com El Chiringuito. El canvi de nom es va consolidar l’any 1949 i, amb el temps, aquella denominació acabaria estenent-se per totes les platges d’Espanya. Aquesta història es va repetir durant dècades en llibres, articles periodístics i fins i tot en publicacions oficials.
Però la investigació histórico rarament és estàtica. Cada nova documentació permet revisar allò que semblava indiscutible. Això és precisament el que va succeir gràcies als treballs de la historiadora de l’art sitgetana Beli Artigas.
Mentre investigava l’obra de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, responsable de l’edifici actual del Xiringuito, Artigas va començar a consultar hemeroteques antigues buscant referències documentals sobre el local. La sorpresa va arribar quan va descobrir que la paraula «chiringuito» apareixia impresa molts anys abans que Ruano afirmés haver-la popularitzat a Sitges.
Les hemeroteques conserven referències del segle XIX on el terme ja era utilitzat. Una de les més antigues correspon a l’any 1895, en un article publicat al diari El Liberal, on «chiringuito» designava una beguda alcohòlica. També apareixen nombroses referències durant les primeres dècades del segle XX a Barcelona, especialment al conegut Bar Chiringuito del Moll de la Pau, molt abans que el local sitgetà adoptés aquest nom.
Aquest descobriment modificava substancialment la història coneguda fins aleshores. El Xiringuito de Sitges no havia inventat la paraula ni havia estat probablement el primer establiment amb aquesta denominació. Tanmateix, això no disminuïa la seva rellevància històrica. Al contrari, permetia explicar-la amb més rigor i honestedat.
La recerca de Beli Artigas també va permetre aprofundir en l’origen lingüístic del mot. Diversos estudis coincideixen que «xiringuito» procedeix de Cuba. Allà, el terme designava inicialment un petit raig de cafè que queia en preparar-lo amb un filtre de tela i, posteriorment, també va passar a identificar petits establiments on se servien cafès i begudes. Aquesta explicació encaixa amb el relat de César González-Ruano, que probablement havia conegut la paraula durant els seus viatges a l’illa caribenya. El que avui es qüestiona no és que Ruano conegués el mot ni que l’utilitzés, sinó que fos ell qui el va introduir per primera vegada a Espanya.
Aquest matís és important perquè exemplifica molt bé com funciona la història. Les tradicions orals, els records personals i les llegendes contribueixen a construir la memòria col·lectiva, però la documentació conservada als arxius permet completar-la, corregir-la o, fins i tot, replantejar-la. En aquest sentit, El Xiringuito de Sitges constitueix un magnífic exemple de convivència entre el mite i la realitat històrica.
Un altre dels capítols fonamentals de la seva trajectòria és l’actual edifici, obra d’un dels arquitectes catalans més prestigiosos del segle XX: Josep Antoni Coderch de Sentmenat. L’any 1955, després dels desperfectes ocasionats pels temporals, es va encarregar a Coderch el projecte d’una nova construcció que substituís les anteriors edificacions de fusta.
L’arquitecte va concebre un edifici d’una gran senzillesa formal, perfectament integrat en el paisatge marítim. Les seves línies horitzontals, les grans terrasses obertes, la llum mediterrània i la relació constant entre interior i exterior reflectien plenament els principis de l’arquitectura moderna que Coderch defensava. Lluny de competir amb el perfil monumental de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla, el nou Xiringuito dialogava amb el seu entorn amb una elegància discreta que encara avui continua sorprenent.
Aquesta arquitectura ha contribuït tant com la seva història a convertir el restaurant en una icona visual de Sitges. Milions de fotografies preses des del passeig, especialment durant la posta de sol o durant les celebracions de la Festa Major i del Carnaval, inclouen inevitablement la seva silueta.
Amb el pas dels anys, El Xiringuito ha estat testimoni privilegiat de l’evolució de la vila. Ha vist desaparèixer les antigues barques de pesca varades a la sorra, ha contemplat l’arribada del turisme internacional durant els anys seixanta, l’explosió cultural vinculada al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i la consolidació de Sitges com una de les destinacions turístiques més prestigioses de la Mediterrània.
Poetes, pintors, periodistes, músics, actors, polítics i milers de famílies hi han compartit esmorzars, aperitius i llargues sobretaules davant del mar. Més que un restaurant, El Xiringuito s’ha convertit en un espai de convivència, un lloc on diverses generacions han creat records que formen part de la història emocional de Sitges.
Avui, gràcies als treballs de recerca impulsats per historiadors locals, especialment Beli Artigas, sabem que algunes afirmacions repetides durant dècades necessiten ser revisades. Les proves documentals indiquen que la paraula «xiringuito» ja circulava a Espanya abans que l’establiment sitgetà adoptés aquest nom i que existien altres negocis que també l’utilitzaven. Això, però, no disminueix la transcendència del local.
Ben al contrari. El Xiringuito continua essent un dels establiments de restauració més antics del litoral català que ha mantingut la seva activitat gairebé de manera ininterrompuda durant més d’un segle. Continua ocupant el mateix espai privilegiat davant del mar i conserva una identitat profundament vinculada a la història urbana, social i turística de Sitges.
Potser aquesta és la seva grandesa. No necessita ser «el primer xiringuito del món» per ocupar un lloc destacat en la memòria col·lectiva. La seva autenticitat rau en haver sabut adaptar-se al pas del temps sense perdre l’essència que el va veure néixer l’any 1913.
En una època en què moltes destinacions turístiques tendeixen a uniformitzar-se, El Xiringuito continua representant un patrimoni viu. És el record dels primers banyistes, dels pescadors que hi feien un cafè abans de sortir a la mar, dels artistes que hi trobaven inspiració, dels estiuejants que hi descobrien el Mediterrani i dels sitgetans que encara avui el consideren una part inseparable de la seva identitat.
La història d’El Xiringuito ens recorda també que el patrimoni no és només una qüestió de pedres o edificis. També està format per les paraules, les vivències, les llegendes i les investigacions que, amb el pas del temps, ens ajuden a entendre millor el nostre passat. En aquest sentit, la recerca històrica no ha desmuntat un mite; l’ha enriquit, aportant-hi matisos i convertint-lo en una història encara més interessant.
Més d’un segle després de la seva inauguració, El Xiringuito continua mirant cada dia el mateix mar. I probablement aquest és el seu veritable llegat: haver esdevingut un símbol de Sitges capaç d’unir història, arquitectura, gastronomia i memòria col·lectiva en un únic espai davant de la Mediterrània.
Foto d’Enric Creative Commons https://commons.wikimedia.org/wiki/File:081_El_Chiringuito,_passeig_de_la_Ribera_(Sitges).jpg?utm_source=chatgpt.com
