29/05/2026
CAT.
L’adquisició per part de la Universitat de Barcelona de l’obra "Llum" de Lita Cabellut convida a una lectura crítica i rigorosa sobre les polítiques de col·leccionisme públic. Allunyada de l’audàcia reflexiva que espera la institució acadèmica, l’obra se’ns presenta com una operació estètica de gran format que substitueix l’exploració pictòrica per una retòrica d’efecte. La imatge fotogràfica subjacent, de resolució qüestionable, queda recoberta per una estratificació cromàtica que tendeix a submergir-se en la impostura abans que en la investigació formal.
Si bé Cabellut domina la teatralitat del gran format i sap construir escenografies visuals amb mestratge comercial, en "Llum" aquesta perícia no es transforma en interrogació artística. La intervenció pictòrica s’ofereix més com a vernís expressiu que com a traducció crítica del suport; la pintura, en lloc de desplaçar i problematitzar la fotografia, la uniformitza sota una paleta que busca emocionar per saturació i gestualitat programada. El resultat apel·la a l’impacte immediat i al prestigi performatiu, més que a una profunditat conceptual que aguanti el debat acadèmic.
Per a una universitat pública, l’acte de compra hauria de ser també una declaració curatorial: què es vol preservar, investigar i posar en relació amb la col·lecció? La incorporació de "Llum" planteja la sospita que en ocasions es privilegien noms i espectacle per sobre d’un criteri crític i pedagògic menystingut. Reclamar transparència en els processos de selecció i una defensa explícita de la recerca estètica no és una retòrica conservadora, sinó l’exigència mínima perquè les institucions culturals compleixin la seva funció de catalitzadors de pensament i no només d’exhibidors de prestigi.
En última instància, la qüestió no és personal contra l’artista sinó institucional: que la Universitat de Barcelona aprofundeixi en criteris que valorin obres que incomodin, provoquin preguntes i ofereixin noves vies de lectura del llenguatge pictòric, en lloc de sucumbir a la facilitat de l’efecte. Sense aquesta aposta, la col·lecció corre el risc de convertir-se en un catàleg de declaracions d’intenció sense substància crítica.
ESP.
La adquisición por parte de la Universitat de Barcelona de la obra "Luz" de Lita Cabellut merece una lectura crítica y rigurosa sobre las políticas de coleccionismo público. Alejada de la audacia reflexiva que cabría esperar de una institución académica, la obra se presenta como una operación estética de gran formato que sustituye la exploración pictórica por una retórica del efecto. La imagen fotográfica subyacente, de resolución cuestionable, queda recubierta por una estratificación cromática que tiende a la impostura antes que a la investigación formal.
Si bien Cabellut domina la teatralidad del gran formato y sabe construir escenografías visuales con soltura comercial, en "Luz" esa pericia no se transforma en interrogación artística. La intervención pictórica funciona más como barniz expresivo que como traducción crítica del soporte; la pintura, en lugar de desplazar y problematizar la fotografía, la homogeneiza bajo una paleta que apuesta por la emoción por saturación y una gestualidad programada. El resultado apela al impacto inmediato y al prestigio performativo más que a una profundidad conceptual que soporte debate académico.
Para una universidad pública, la compra debería ser también una declaración curatorial: ¿qué se quiere preservar, investigar y poner en relación con la colección? La incorporación de "Luz" sugiere que, en ocasiones, se privilegian nombres y espectáculo por encima de un criterio crítico y pedagógico descuidado. Exigir transparencia en los procesos de selección y defender explícitamente la investigación estética no es una postura conservadora, sino la exigencia mínima para que las instituciones culturales cumplan su función de catalizadoras del pensamiento y no meramente de exhibidoras de prestigio.
En última instancia, la cuestión no es personal contra la artista sino institucional: la Universitat de Barcelona debería profundizar en criterios que valoren obras que incomoden, provoquen preguntas y ofrezcan nuevas vías de lectura del lenguaje pictórico, en lugar de sucumbir a la facilidad del efecto. Sin esa apuesta, la colección corre el riesgo de convertirse en un catálogo de declaraciones de intención sin sustancia crítica.
ENG.
The Universitat de Barcelona’s acquisition of Lita Cabellut’s work "Llum" demands a rigorous critical reading of public collecting policies. Far from the reflective audacity one expects of an academic institution, the piece presents itself as a large-scale aesthetic operation that substitutes pictorial inquiry for a rhetoric of effect. The underlying photographic image, of questionable resolution, is overlaid by chromatic stratification that leans toward artifice rather than formal investigation.
While Cabellut commands the theatricality of large format and constructs visual scenographies with commercial fluency, in "Llum" that facility does not translate into artistic interrogation. The pictorial intervention acts more as an expressive varnish than as a critical translation of the support; the paint, instead of displacing and problematizing the photograph, homogenizes it under a palette that pursues emotion by saturation and a programmed gesturality. The result appeals to immediate impact and performative prestige more than to conceptual depth capable of sustaining academic debate.
For a public university, acquisition should also be a curatorial statement: what is to be preserved, researched, and related within the collection? The inclusion of "Llum" suggests that names and spectacle are sometimes privileged over a neglected critical and pedagogical criterion. Demanding transparency in selection processes and an explicit defense of aesthetic research is not conservatism but the minimal requirement for cultural institutions to fulfill their role as catalysts of thought rather than mere exhibitors of prestige.
Ultimately, the issue is institutional rather than personal: the Universitat de Barcelona should deepen criteria that value works that unsettle, provoke questions, and offer new readings of pictorial language, instead of succumbing to the ease of effect. Without that commitment, the collection risks becoming a catalogue of intention without critical substance.
