19/03/2021
L’obertura de la via Laietana, l’acabament de la façana de la catedral i l’exposició finalment celebrada el 1929 van esperonar l’interès per monumentalitzar el centre històric de Barcelona. Si bé a principis del nou-cents el principal element incorporat al patrimoni fou el temple d’August, amb les columnes alliberades per Domènech i Montaner l’any 1906, l’interès es va dirigir sobretot cap als pòsits medievals, a partir del plantejament, formulat en primera instància per Rucabado l’any 1911, de formar un «barri gòtic» al voltant de la catedral.
Arran, però, de les excavacions a la plaça del Rei i dels enderrocs a la plaça Ramon Berenguer, les restes de Barcino van guanyar pes com a elements susceptibles d’incorporació a l’esmentat barri representatiu: el gòtic com a símbol de la puixança medieval i d’una societat urbana corporativa, i el pòsit romà com a símbol de civilització i mediterraneïtat. Així quedava concretada la duradora síntesi noucentista d’un programa monumental per al nucli històric de Barcelona, gran metròpoli industrial, sovint convulsa, i capital d’una Catalunya renaixent.
A partir d’aquestes premisses, l’atenció a la muralla romana, que d’impediment en la ciutat del segle XIX passava a veure’s com a monument en la del XX, fou un tema central, sobretot en els anys cinquanta i seixanta. Val a dir que aquest procés d’intensificació patrimonial del nucli històric no concità pas una opinió unànime. Tanmateix, l’impacte de l’obra realitzada en la fesomia del cor simbòlic de la ciutat era formidable, fos quina fos la valoració que se’n fes, fins al punt de marcar qualsevol iniciativa posterior. La muralla s’havia convertit en un element amb perfil propi.
Més informació:
https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/ca/barcino-muralla-barcelona
